CELEBRACIÓ DE L'ONZE DE SETEMBRE A POLINYÀ

A Polinyà la celebració de la Diada Nacional de Catalunya mai ha estat un acte participatiu dels agents socials ni polítics. Cal recordar que a l’any 2009 es va celebrar la Diada per part de les tres forces polítiques a l’oposició, per falta d’acord al relegar l’equip de govern la Diada a un simple acte Institucional de l’Ajuntament. Nosaltres, EUiA a Polinyà, som defensor de que la Diada a més d’un acte festiu ha de ser també reivindicatiu sobre el fet Català,  però també sobre les politiques socials i educatives que reclama en aquets moment el poble de Catalunya. Més en els moments en que està patint les conseqüències de les retallades en els serveis de Salut i educació...i la demanda d’una consulta Popular (Referèndum) sobre la modificació de la Constitució, pactada pel dos grans partits com son el PSOE i el PP i que tindrà greus conseqüències per a Catalunya y pels ciutadans.      

Aquest any el nou equip de govern ha decidit donar-li un caire més participatiu, fent possible que tots els Partits polítics, entitats i ciutadania en general que ho desitgin, facin l’ofrena floral. També s’ha consensuat que el Manifest que es llegirà el dia Onze de Setembre l’acte que es farà per primera vegada a la Rambla. Aquet canvi ve donar per un acord de Ple aprovat per unanimitat, fa uns anys i que encara no s’ha portat a terme a on es va aprovar que la Rambla es passaria a dir Rambla d’en Rafael de Casanovas. El manifest és el que l’Òmnium Cultural ha publicat al qual s’han adherit una part important de la societat catalana.

Trobem que el companys socialistes de Polinyà se equivoquen al fer seguidisme dels dictats del PSOE al manifestar la seva contrarietat a que en el Manifest aparegui la reclamació del Referèndum. Creiem que el poble de Catalunya, com els pobles de la resta de l’Estat, han de defensar el Referèndum que van votar i si s’ha de modificar la Constitució s’ha de comptar amb la participació dels ciutadans com a suberans que son. Del contrari s’estarà fen un flac favor a la Constitució i a la pròpia  democràcia.    

HISTORIA DE L’ONZE DE SETEMBRE A CATALUNYA

L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge en1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrat-se els filipistes a la part de la Corona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a la Corona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca). Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades per la Casa d'Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se'n va escapar temporalment). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.

El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomiade 2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix: "La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".

D'antuvi, la celebració consistia en una oració fúnebre pels patriotes caiguts de 1714 a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres. El 1886 fou prohibida la cerimònia que havia de celebrar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, perquè es preveia que es podia convertir en un míting catalanista. Tot i que l'acte fou criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, hom el considera la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i pels lluitadors que moriren defensant les llibertats catalanes amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric.

El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal, s'instal·là el Monument a Rafael Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es recuperà la idea d'acte de record als caiguts, però aquesta vegada amb més denúncia dels atacs del centralisme. L'any 1894, a més dels oficis religiosos, es van fer les primeres ofrenes florals al monument. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.

La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafael Casanova es produí el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul. Després de fer l'ofrena d'una corona de flors, es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Altres dos detinguts d'aquell dia, Lluís Manau iJosep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15, el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones.

En la diada del 1905 s'incorporaren a la comissió organitzadora de la diada el CADCI i la Lliga Regionalista, i cridaren a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. El Govern Civil ho va prohibir i va posar fortes multes als organitzadors, alhora que es van fer alguns atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars. A les protestes populars el govern espanyol va respondre amb la Llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unitat de la pàtria.

Les celebracions dels anys posteriors van estar marcades per la dretanització de la Lliga Regionalista i el seu enfrontament amb els sectors més radicals, cosa que provocà el rebuig de la celebració entre republicans i socialistes. Enric Prat de la Riba es mostrava contrari a la celebració pel seu contingut romàntic i intransigent, mentre que Sola n’afirmà la necessitar com a afirmació de la lluita per la llibertat. En les diades de 1912 i 1913, l'Ajuntament de Barcelona, dominat pels lerrouxistes, rebutjà fer una ofrena floral al monument de Rafael Casanova. El 1913 es van començar a fer les primeres ofrenes al Fossar de les Moreres per part del Casal Nacionalista Martinenc. El 1916 es produïren més incidents que acabaren amb tres detencions.

Les celebracions del 1917 al 1920 van estar marcades per la vaga general de 1917, l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga de la Canadenca, i pel paper de la Lliga Regionalista en tots aquests moviments. La diada de 1923 fou una gran celebració de masses, amb més d'un miler d'ofrenes florals, actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les manifestacions provocaren 17 ferits, cinc policies i dotze manifestants, i diverses detencions. El president de la Mancomunitat de Catalunya expressà en persona la seva queixa al governador civil. Però el cop d'estat que instaurà la dictadura de Miguel Primo de Rivera va suprimir novament la celebració durant set anys.

Institucionalització durant l'autonomia republicana (1931-1939)

La caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República Espanyola van acabar amb la prohibició de la celebració. La diada de 1931 fou marcada pel plebiscit per l'Estatut de Núria, i la del 1932 per l'aprovació de l'estatut (dos dies abans de la diada). S'hi adheriren un miler d'ajuntaments catalans i la participació popular fou nombrosa. La de 1934 fou marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu, i pels posteriors fets del sis d'octubre.

A la celebració de 1935, els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat quan portaven la seva ofrena a Rafael Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia pels membres del govern empresonat. Les celebracions de 1936, 1937 i 1938, enmig de la guerra civil espanyola, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar el sindicat anarquista CNT.

Sota el franquisme (1939-1975)

Durant la dictadura franquista la celebració fou novament prohibida, i fou relegada a l'àmbit familiar i particular, però es continuà celebrant de manera clandestina. El monument a Rafael Casanova fou retirat. Des del 1940 el Front Nacional de Catalunya aprofitava la diada per a cometre algunes accions propagandístiques: llençament d'octavetes, penjament de senyeres, etc. En la diada de 1946 el jove del FNC Josep Corbella fou mort a trets per la policia mentre enganxava pasquins.^[1] A partir del 1947, però, la davallada del FNC per l'empresonament de la majoria dels seus membres va fer decaure la celebració.

No fou fins el 1964 quan es va reunir una comissió per a celebrar l'onze de setembre (Comitè de l'Onze de Setembre), aprofitant el 250è aniversari i coincidint amb la celebració franquista dels 25 años de paz, composta per Joan Reventós, Josep Benet, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella, Joan Ballester i Santiago Albertí.^[2] Es van imprimir octavetes i es van aplegar unes 3.000 persones a Barcelona. A Sabadell es penjà una senyera al Monument a los Caídos. El governador civil, Antonio Ibáñez Freire, va fer detenir 7 persones i imposà fortes multes.

En la diada de 1967 un representant de CCOO i del PSUC van formar part del Comitè, cosa que va donar un tarannà més popular i reivindicatiu a la celebració. Les següents celebracions restarien en segon pla a causa de la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya. Més sonada fou la diada de 1971, quan un grup de militants del FNC (Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Colomines i Ton Ribas),^[3] a una habitació de l'hotel Duval de Barcelona, van col·locar dos altaveus que van difondre un missatge del Front amb la música d'Els Segadors. El 1973 van intentar repetir la fita a través d'una emissió pirata de TVE del sector Tarragona-Reus, però la deficiència dels aparells emprats va fer fracassar l'operació.

Recuperació de la democràcia (des de 1976)

L'Assemblea de Catalunya va convocar un acte massiu a Sant Boi de Llobregat l'11 de setembre de 1976, que va ser la primera celebració legal de la Diada des de la guerra.

L'any següent, 1977, es va poder celebrar per primer cop a Barcelona, amb una gran manifestació d'un milió de persones sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Les conseqüències polítiques d'aquesta manifestació no es van fer esperar gaire: el 29 de setembre es va restablir la Generalitat de Catalunya i el 15 d'octubre es va aprovar la llei d'amnistia política. L'Estatut d'Autonomia es va aprovar el 1979, i la llibertat es va anar aconseguint poc a poc durant la Transició.

Des de la proclamació oficial com a festa nacional de Catalunya, l'any 1980, els actes de la Diada estan presidits per les institucions nacionals.

Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals molt abundants, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova i Josep Moragues.

Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats molts dels defensors morts durant el setge de la ciutat.

Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen lasenyera o l'estelada als balcons. Els darrers anys a Barcelona s'ha popularitzat el pa de Sant Jordi també per a aquesta diada.

Degut al caràcter institucional i reivindicatiu de la jornada, en la majoria d'actes públics s'interpreta Els Segadors, l'himne de Catalunya.