27 de gener, dia internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust

Fa 6 anys que l’ONU va triar la data en què l’exèrcit roig va alliberar els camps d’extermini nazis

Des que el 2005 l'ONU el declarés Dia internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust, el 27 de gener de cada any, aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d’Auschwitz per l'exèrcit roig, es commemora i recorda als milions de persones que van morir víctimes del feixisme i del brutal sistema d'extermini d'aquells que considerava els seus enemics.

La llista d'aquests era àmplia: jueus, ‘rojos’, gitanos, homosexuals, presoners de guerra, dissidents polítics, discapacitats físics o psíquics, tots aquells que s'interposaven en l'embogit somni d'una Europa ària, pura, dominada pel feixisme. La labor d'extermini es va concebre i dur a terme com un procés industrial, metòdic, inhumà i cruel com mai abans s'havia vist en la història de la humanitat.

Entre aquests milions de víctimes va haver-hi un petit grup que ens toca molt de prop, els 9.000 republicans i republicanes espanyols que davant la indiferència i la complicitat del govern franquista, aliat objectiu i material del govern nazi, van ser conduïts als camps d'extermini, on més del 60% van morir. Per a ells, l'enemic que els assassinava era el mateix contra el qual havien lluitat durant tres anys al seu propi país. Aquella guerra era la prolongació de la seva pròpia guerra.

El nazisme, tot i representar la cara més brutal i despietada del feixisme, no va ser l'únic membre actiu del mateix. Al nostre país, el franquisme, amb fonaments ideològics similars als del nazisme, es va alçar al poder auxiliat militarment pel nazisme, va assassinar impunement als seus oponents, i, quan va arribar la II Guerra Mundial, va ser el seu aliat i va enviar tropes militars per lluitar al seu costat.

Si tots dos règims van ser similars, la seva sort i la dels qui van assassinar no pot ser més diferent. Mes enllà de les nostres fronteres, les víctimes del feixisme reben anualment homenatge institucional, veuen alçar-se monuments en el seu honor, la seva memòria és rescatada i la justícia es dedica, encara avui dia, a perseguir als seus botxins, els crims dels quals es consideren imprescriptibles.

Al nostre país, en canvi, les víctimes només reben de les institucions paraules, quan no oblit. El seu honor no es restitueix sinó que continuen sent condemnats, la justícia considera les reivindicacions dels seus familiars una ximpleria i únicament persegueix i jutja a l'únic jutge que s'ha atrevit a investigar els crims del feixisme, i els criminals no són aquí els acusats sinó els acusadors, amb el beneplàcit i auxili de la ‘justícia’. Algú imagina a Alemanya que el partit nazi portés davant els tribunals a un jutge per investigar els crims de l'holocaust? Impossible, doncs, per començar, el partit nazi, els seus símbols, la seva ideologia i fins i tot el seu nom són il·legals. A la resta d’Europa, víctimes i botxins. Aquí, silenci i amnèsia. Fins quan? Feixisme mai més!

Comissió de Memòria Democràtica d’EUiA